https://www.eltemps.cat/opinio/9009/barallem-nos-fins-a-morir
Segons ens assegura la tradició, la primera Acadèmia de la Llengua Catalana, fundada el 1880, va néixer abans de morir, una característica que és molt nostra, on tantes coses estan per fer, on les millors idees són aviat frustrades. L’acadèmia no va arribar a néixer, diuen, perquè els membres de la docta institució no es van posar mai d’acord sobre si s’havia de dir abecedari o beceroles. Havia de ser una de les primeres paraules del diccionari de la llengua que projectaven i ho van deixar estar. De fet, és una estratègia mental formidable, que ens permet discutir lliurement, una activitat que ens agrada força més que no pas treballar. Som realment tan renyinosos i aquest és el motiu pel qual Catalunya és l’única nació europea amb llengua pròpia, amb cultura distinta, que no disposa d’un Estat propi? J.H. Eliott en el seu estudi de la revolta catalana de 1640, la primera gran revolta independentista contra Espanya, afirma que: “Per les seves divisions internes, Catalunya es destruí ella sola (...) La revolució portuguesa reeixí primordialment perquè la classe dirigent del país demostrà estar ben unida al moment de la decisió (...) La classe dirigent catalana no estava unida.” Estem devorats per la dissensió i la controvèrsia gratuïta? Pompeu Fabra afirmava que “el català és un dels tipus humans a qui agrada més barallar-se per coses sense transcendència. I per les transcendents també, de vegades”. Per la seva banda, Josep Maria de Sagarra afirma a les seves Memòries que: “els banquers catalans a la moderna (...) com a homes de negoci amb un sentit col·lectiu i amb un civisme patriòtic han estat tan anarquistes com els que tiraven les bombes.” Som fills “d’una pàtria calcinada, com diu Rodolf Llorens, més que pols ens cobreix cendra”? Potser no som tan assenyats ni tan pràctics com presumim que som. I el nostre seny encara està per demostrar, mentre ens comportem com un poble arrauxat, incapaç d’unir-se per al benefici del comú. Segons alguns historiadors el catalanisme i el fer país és la reacció contra la tendència caòtica del país, contra “el seny del qual es parla però que no es té mai”, com deia Josep Pla, desconfiat. El catalanisme no ha estat tampoc un fenomen d’idealització de Catalunya ni dels seus habitants, més aviat el contrari, ha estat un fenomen de cultura de primer nivell que ha desvetllat la consciència catalana del seu endormiscament i de la seva autosatisfacció estèril. Un catalanista tan rotund com Carles Pi i Sunyer no va estar-se d’afirmar que: “No som moderats, sinó primaris”.
Foren la Guerra Civil i el franquisme els dos moments històrics que van destruir la unitat catalanista anterior al conflicte. La desunió i l’actitud fratricida foren les principals causes per les quals Franco va guanyar una guerra de tres anys que no estava, ni de bon tros, sentenciada l’any 1936. Hi ha una gran diferència, essencial, entre la majoria de polítics de la transició cap a la democràcia de 1978, desvinculats de cap tradició política, de cap lligam amb el model polític i cultural de la Generalitat republicana i els polítics que sí que se’n sentien hereus i continuadors. Com la figura de Josep Benet. Mentre uns defensaven una oposició essencial, irreconciliable, apresa en textos acadèmics internacionals, entre dreta i esquerra, i entre política i cultura, d’altres polítics i homes de cultura defensaven el principi d’unitat nacional catalanista, noucentista, integradora. La necessitat de conciliar el país per damunt de les divisions i les oposicions partidistes. La cultura que no se sent diferent de la política. De fet, la desunió forma part d’una determinada cultura política, herència franquista i guerracivilista que beneficia les dinàmiques colonials de l’Estat espanyol. Qualsevol imperi fomenta la divisió interna dels insurgents. És el vell episodi hispànic que encarna la història de Viriat, el lusità, el cabdill que Roma no aconseguia derrotar i que va ser traït gràcies a la cultura de la divisió, del pessimisme, de la incapacitat de col·laborar en lloc de competir. Els antropòlegs més eminents de la nostra època asseguren que les societats que sobreviuen són les que exerceixen la cultura de la col·laboració, que és el gran poder de la cultura, en definitiva. Com diu Enric Casasses, la cultura, o la literatura, no és teràpia. És salut.
