Perdoneu si em faig pesat, però copio aquí el text que he enganxat al fil de la setmana passada per si pot generar algun debat interessant, i vist el meu "oportunisme" en comentar, després de molts mesos sense fer-ho, just quan hi ha canvi de setmana jaja:
Hola a tothom!
Torno a comentar després de força temps. I malgrat que no ho faci molt sovint, que sapigueu que us llegeixo cada dia! 
El meu estat d'ànim ara mateix és de decepció absoluta. Res a veure amb la sensació de "coses importants estan a punt de passar" que tenia, suposo que jo i molts de vosaltres, la nit de fa ara 1 any exactament.
Negar que el govern actual és de caràcter autonomista, malgrat no de paraula però sí "de facto", és ser ben cec davant la realitat. Només cal veure com es va comportar el govern suposadament "republicà" segons les paraules del MH Quim Torra ahir amb els manifestants independentistes. No ens hauria d'estranyar: la "macedònia" que era i és JuntsxCat no s'aguanta per enlloc pels diferents parers i punts de vista i, no ho vull oblidar, tenim presos i exiliats que, lamentant-ho molt per ells, suposen un "fre" a les nostres aspiracions: com voleu que el nostre govern faci cap passa endavant si tenen l'amenaça sempre a sobre de que poden acabar a la garjola?
Davant d'aquest panorama, crec que és evident que cal treure's la bena dels ulls, deixar-se estar de pensaments màgics totalment utòpics difosos a través de "perfils" de Twitter i d'altres mitjans interessats que no s'ajusten ni de bon tros amb la crua realitat, i afrontar la situació de manera madura i amb el cap fred. Prou, prou ja, si us plau, de "Primaveres catalanes" i "Tardors calentes", on al final NO HA PASSAT RES que ens hagi fet avançar cap a la independència (no busco culpables, perquè segurament jo en sóc el primer; senzillament intento retratar la situació que veig ara mateix).
En el fons, tot, TOT, es resumeix en:
QUÈ ESTEM DISPOSATS A PERDRE, CADASCÚ, INDIVIDUALMENT, PER ACONSEGUIR EL NOSTRE OBJECTIU?
Mentre no tinguem clar quants de nosaltres estem disposats a perdre, mai no podrem guanyar.
Vivim en un món de comoditats. Un món en què tenim molt a perdre: la feina, la família, el cotxe, la llar... Posant-nos dramàtics, la vida. Nostra o d'éssers estimats. Com caram volem dur a terme un gir tan "copernicà" de la situació dins d'un Estat espanyol que, ens agradi o no, és un Estat plenament sobirà i consolidat i reconegut per tots els Estats del món, si tenim POR a perdre qualsevol de les coses que he citat abans?
Com sé que la resposta immensament majoritària és que no i ara parlo per mi i us dic NO, no estic disposat a perdre CAP de les coses que he citat anteriorment (i pot arribar a ser dolorós admetre-ho però no deixem de ser "fills" del nostre temps), la solució, penso, passa per quelcom molt més trivial: NOVES ELECCIONS.
I aquest cop noves eleccions convocades pel nostre MH, no pas per Madrid. Noves eleccions on, aquest cop sí, cada partit defineixi CLARAMENT el seu posicionament respecte al tema que ens ocupa:
És un partit independentista o "només" sobiranista? (és a dir, defensor del dret d'autodeterminació dels pobles)
És un partit que aposta per la independència a ultrança, fins i tot si cal dur-la a terme unilateralment i acceptant totes les conseqüències que puguin esdevenir-se, o és un partit independentista però sempre per la via del pacte amb els actors rellevants, començant per Madrid?
És un partit republicà o monàrquic?
És un partit amb un full de ruta coherent i amb la determinació d'acomplir-lo fil per randa passi el que passi o és un partit sense full de ruta o amb un full de ruta que només seguirà quan li convingui?
I així successivament.
I tot això, és clar, amb el benentès que l'Estat espanyol encara ens deixés presentar candidatures independentistes a les eleccions, que això està per veure...
I finalment: què pensem fer quan als nostres presos els caiguin condemnes de 20 a 30 anys? ALGÚ ENCARA DUBTA que això serà així? Queda encara algú tan "naive" per pensar que els deixaran lliures? Aleshores, què farem? Seguirem sortint a cridar molt fort que som gent de pau?
Lamento moltíssim ser tan pessimista. Però les meves sensacions avui són radicalment diferents a les que tenia quan vaig anar a dormir el mateix dia de l'any passat. I, us ho asseguro, ara mateix i veient com estan anant les coses (sobretot a Palau i al Parlament) s'apropen més a la indiferència i ressignació més absolutes que a la determinació que caldria en moments com aquest.
Salutacions a tothom i espero no haver-vos deprimit massa!
