Estic escrivint una carta al president Puigdemont. De moment tinc això escrit....
A veure què us sembla...
Benvolgut president,
En primer lloc moltes gràcies. Diuen que de desagraïts l'infern n'és ple, doncs això, donar-li les gràcies per complir amb el referèndum, per mantenir un tros de República a Waterloo, per ser la nostra veu a Europa i per defensar la unitat de l'independentisme.
Com diu el poeta Josep Mª de Sagarra:
“Un camí!!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!”
Portem molt de camí, un camí molt llarg de segles enllà, quan Castella ens va envair i sotmetre a les seves lleis. Un camí cap a la nostra plena sobirania i llibertat.
Penso, però, que de vegades , caldria comunicar més quin és el nostre objectiu. De vegades potser parlem de la Independència com a objectiu quan en realitat és el nostre instrument per abastar el nostre objectiu: viure en un estat social, just, democràtic i modern.
He llegit el seu darrer llibre i permeti'm unes reflexions. En un moment donat parla del concepte de pàtria que té la majoria d'espanyols. La pàtria no pot ser quelcom abstracte , no pot ser que una idea de pàtria indivisible estigui per sobre de la democràcia i la gent. Com molt ben diu vostè a Espanya :”La pàtria sempre és més important que les persones que hi han de viure”. Per mi, pàtria, Catalunya, és el territori i la gent que hi viu. Ens cal un estat enfocat en el benestar de la gent i la sostenibilitat del territori i que hi pugui legislar en favor del seu desenvolupament. És molt preocupant, per només posar un exemple, l'amenaça de l'especulació a la Costa Brava. Si Catalunya disposés de més recursos podria desenvolupar més polítiques socials com a eina indispensable contra aquest capitalisme salvatge i especulatiu al que estem sotmesos. Es parla que cal “eixamplar la base”... crec que poc l'eixamplarem si no expliquem bé que per desenvolupar polítiques socials calen dos coses: recursos i voluntat política. La dependència sota l'estat espanyol ens sotmet també a una mancança de recursos , aquesta és una de les raons de la necessitat de la Independència. Es pot dir duna altra manera: Si tinguéssim el concert econòmic, si cap tribunal torpedinés les lleis aprovades pel nostre parlament, si es respectés la nostra cultura i la nostra llengua i si Espanya fos una verdadera democràcia no caldria la Independència. Però malauradament portem 400 anys (des de Felip IV i la guerra dels Segadors) en què res d'això ha estat possible. Potser caldria que els espanyols s'independitzessin d'una espanya franquista i autoritària en mans d'unes oligarquies poderoses, però això no passarà mai. Ni tan sols si “el Reino de España” passa a ser la “República de España”, qui ens assegura que amb un nou cap d'estat pugui canviar la cosa? Les oligarquies segurament no desapareixeran. En una suposada “República de España” el més segur és que el diàleg, la negociació i el referèndum acordat seguirien essent , com vostè diu, fantasies i una il·lusió. L'estat espanyol continuarà essent una paret. Castella o espanya , com vostè ho vulgui dir, sempre ha estat na paret. No sé si ha llegit el llibre la Història Mundial de Catalunya. Val molt la pena llegir-lo, és sorprenent com n'és de repetitiva la nostra història en relació amb l'estat espanyol.
En relació amb la voluntat política crec que cal parlar d'ètica. Se'n parla massa poc d'ètica. Hi ha un moment que vostè en parla: “...ni políticament ni èticament podem defugir d'aquesta realitat anormal...”. Cal entendre que no tot allò que és legal és ètic. Des de la política no sempre les decisions legals són ètiques i al revés de vegades cal prendre decisions que no segueixen la legalitat vigent però que són èticament necessàries per complir amb el compromís amb la societat i amb la gent. Crec que a ètica va lligada al compromís i a la responsabilitat. És legal que un polític que defensava la independència ens digui ara que és una cosa màgica? És legal però no és ètic. És legal fer una política de retallades? És legal però no és ètic quan se'ns va prometre que es faria república. Era legal investir-lo de president?Potser no però era necessàriament ètic i democràtic. Va ser legal l'1 d'octubre? I què importa si ho va ser o no quan va ser d'una ètica i d'un compromís brutal envers la societat. Ens caldria , crec, mantenir aquest compromís. Per exemple en forma d'un 1 d'octubre a nivell econòmic. La veritat és que no sé com s'hauria de fer. Jo no sóc economista, però caldria plantar-se en aquest tema. Fer retallades no és fer república sinó tot el contrari.
Jo entenc la política com un contracte social. A ningú se li obliga entrar en política i quan s'hi entra, s'hi entra a les verdes i a les madures. No veig ètic que es reculi i es freni la lluita per la Independència perquè ningú més sigui represaliat. No vull que ningú més hagi d'entrar a presó, vull que tots els que patiu injustament repressió pugueu tornar a casa. Però com deia el poeta Salvador Espriu:
“De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol”.
